Ahir, avui, ahir.

Ara les coses han canviat. Lleugerament, aparentment.
No és com l'any passat, és diferent, però en el fons tot queda igual.
Hi ha les mateixes converses estúpides, els mateixos moments d'avorriment, els mateixos instants d'emoció que simplement són motivació per a res. Perquè tot segueix igual: la gent no canvia, les mateixes cares cada dia, la mateixa soledat cada vespre, això sí, ara s'ha convertit en soledat amb companya. Es pot estar entre un munt de gent i sentir-se sol? Jo crec que sí.
Arriba l'hora d'anar a dormir i fas les mateixes cavil·lacions de sempre: primer, recordes el que t'ha passat durant el dia i busques una escletxa d'esperança per a un futur millor, t'imagines la teva vida pwerfecta. Et muntes les teves paranoies, com dic jo. Però durant tota l'estona ets conscient que la teva vida mai serà com tu vols que sigui, i t'entregues a una lluita constant entre el que tu voldries que fos i el que saps verdaderament que serà, tot-hi no saber què faràs ni l'endemà.
Doncs tot això segueix igual. He intentat ser més sociable, però sóc jo, no puc ser-ne d'altra.
Potser el que ha canviat més és la meva manera de veure les coses: ja res m'afecta tant com fa un mesos, ja no m'enfado per quasi res, ja només ploro quan hem faig molt de mal, ja només ric quan conscientment vull fer creure als altres que estic contenta, i ja no escric missatges subliminals a les parets.
Potser és perquè ja no estic enamorada?
Potser això està bé, però... aviat en faré vint i la vida em passa per davant dels ulls com un tren d'alta velocitat. I mai aconseguiré creuar la via i ser a l'altre costat. Em quedaré aquí, esperant quelcom, i aquest quelcom no arribarà.

Musicalment parlant

Una de les meves grans frustracions a la vida, que en tinc unes quantes, és no saber res de música: ser una negda musicalment parlant. Això sempre m'ha frustrat molt, ja des de la primària, en que a les classes de música a l'escola sempre era la riota de tots els companys de classe i fins i tot dels professors. Però encara es podia soportar, no li donava massa importància.
Però quan vaig créixer una mica i vaig veure que molts dels meus amics sabien tocar algun instrument i jo era incapaç d'aprendre'n em vaig començar a frustrar profundament.
I des de llavors que no paro d'intentar-ho, intento tocar alguna cosa amb la guitarra, llegir algun pentagrama... però no me'n surto. És una espina que tinc clavada.
Avui he descobert uns versos d'un poema d'un llibre que tenia el meu company de pis a l'habitació titulat "Els joves i les vídues", de Carles Rebassa. M'han agradat molt, i fins i tot diria, que m'hi he sentit un pèl identificada en gairebé tot. Si no fos perquè no sé tocar la guitarra...

"Perquè jo
jo no vull treballar
jo no vull estudiar
jo no em vull casar
que vull sonar tot el dia la guitarra
i que la gent se m'enamori per la veu."
(Carles Rebassa, Els joves i les vídues)

No m'agrades

A vegades et veig pel carrer i em quedo mirant-te de lluny pensant en els teus defectes i debilitats, en el teu caràcter tant fred i calculador, en el teu somriure falsament càlid, en definitiva, en les coses que sé que has fet i no m'agraden.
Creuo els dits perquè a la següent cantonada giris en la mateixa direcció que vaig jo per poder-te continuar mirant i pensant en la mala persona que ets. Si no vas en la mateixa direcció, i si puc, desvio lleugerament el meu camí per poder-te seguir observant des de lluny.
Si m'apropo massa a tu quan et trobes un semàfor en vermell i em veus al teu darrere faig veure que no t'he vist, no tinc ganes de saludar a una persona tan esquerpa.
Quan parles pel mòbil sé que estàs mentint o fent negocis bruts amb algú altre, ho sé gràcies a la teva mirada impenetrable. És per això que em quedo mirant-te els llavis intentant esbrinar què estàs maquinant amb els teus contactes telefònics.
Vull saber on és casa teva per anar més en compte quan al passar-hi per davant, no fos cas.
Fins i tot en els meus somnis hi apareixes, et tinc massa por. Per això et penso durant tota la nit.
Encara que els teus cabells al sol semblin espigues de blat madures, encara que els teus ulls semblin dos diamants brillants, tot i que tota la teva figura sembli feta pel millor escultor, malgrat que semblis de porcellana fina i a la vegada aparentis tenir una flama viva de foc interior, no m'agrades.
El problema és que m'encantes.

L'espiador de la porta

La ràbia em consumia
després d'aquell dijous.
Sense saber tocar-la
vaig trencar una corda
a la guitarra.
I vaig plorar
pensant en cantautors
que parlen d'amor.
Jo mai podria parlar-ne.
Només sabia trencar
cordes de guitarra.
7 de març del 2010

Tu, que me haces esconder mis latidos bajo piel,

no te quiero molestar.

Pero, yo me he empezado a encabronar

siento que no tengo na y reviento porque se que te quiero a pesar

que tu puedas estar sin mi.

Te mentir'ia si digo que en todo el dia no pienso en ti.

Porque muero al pensar que has escondido tu corazon.

Vuelvo a mentirte diciendo que nunca seria tu trovador.

A baix

Panys i més panys,
portes i més portes,
però totes tancades.
M'he cansat de buscar.
Vida o mort,
no es diferencien.
Canto pel carrer
cançons tristes
que parlen de tu.
Surto a la terrassa
i crido.

Demà serà ahir

Avui és 18 de febrer. Una data que, en principi, no té molta importància. I dic en principi perquè fins que no toquin les dotze no sabrem si el dia en que estem vivint el recordarem o passarà desapercebut entre els dies, més tard setmanes, mesos i anys.

Jo cada dia, des de que m'aixeco, que tinc la il·lusió de que aquell dia serà diferent dels altres, que passarà alguna cosa que canviarà la història (personal o col·lectiva), i llavors valdrà la pena haver-lo viscut. Sé que és molt subtil, però a mi m'ajuda a tirar endavant, a soportar el lent pas dels dies (sobretot a l'hivern) i a seguir vivint en un món tant avorrit.

quan vaig pel carrer no miro a terra, com fa molt gent, sinó que vaig girant el cap a banda i banda per no perdre'm cap detall del que passa al meu voltant, a veure si algun dia els meus ulls poden capturar la instantània que farà que "avui" sigui recordat amb nom i cognoms.

Historieta bohemia

El nom del blog se'm va ocórrer ahir en conèixer la següent història.
El meu company de pis, que és gay, va anar al vespre al bar de baix a prendre algo. Com que és client habitual del bar ja coneix, encara que només sigui de vista, molta gent que també en són habituals. El cas és que ell ja fa temps que estava encapritxat amb un noi que es veu que es passa moltes estones al bar llegint llibres. El meu company és molt bohemi, escriu poesia, i no pot evitar fixar-se en la gent que també li semblen bohemis com ell i, sobretot, si són homes.
Així que ahir al vespre es va decidir a donar un pas més per coneixe'l: va escriure una nota en un tovalló de paper del bar on posava la frase "M'agradaria saber quin llibre llegeixes." acompanyada del seu correu electrònic i el suggeriment "Afegeix-me!". Va doblegar el tovalló i li va donar a la cambrera del bar, que ja és com de la família, perquè li entregués al seu "amor platònic".
Però no va poder soportar la vergonya del moment i es va tancar al lavabo del bar amb l'objectiu que el noi que llegia no veiés qui havia estat l'autor de la nota, i s'hi va estar durant cinc minuts durant els quals em va trucar a mi per explicar-m'ho i va trucar també a una altra clienta del bar preguntant-li què se n'havia fet del lector. Com que aquesta li va dir que havia marxat justament quan la cambrera li havia transmés la nota, tot llegint-la mentre sortia per la porta, el meu company de pis va sortir del lavabo.
Però segons em va confessar no estava decepcionat, sinó expectant, ja que tenia una gran esperança en que tornaria, si no avui demà, i que li enviaria un correu electrònic.
No sé què us semblarà la forma que té el meu company de pis de fer les coses, jo crec que el seu instint natural que té per llençar-se a fer les coses quan li ho diu el cor és molt respectable, encara que de vegades li ha portat algun que altre maldecap.
Però com seria poeta sense haver experimentat moments com aquest?

T'admiro R.N.M.