Musicalment parlant

Una de les meves grans frustracions a la vida, que en tinc unes quantes, és no saber res de música: ser una negda musicalment parlant. Això sempre m'ha frustrat molt, ja des de la primària, en que a les classes de música a l'escola sempre era la riota de tots els companys de classe i fins i tot dels professors. Però encara es podia soportar, no li donava massa importància.
Però quan vaig créixer una mica i vaig veure que molts dels meus amics sabien tocar algun instrument i jo era incapaç d'aprendre'n em vaig començar a frustrar profundament.
I des de llavors que no paro d'intentar-ho, intento tocar alguna cosa amb la guitarra, llegir algun pentagrama... però no me'n surto. És una espina que tinc clavada.
Avui he descobert uns versos d'un poema d'un llibre que tenia el meu company de pis a l'habitació titulat "Els joves i les vídues", de Carles Rebassa. M'han agradat molt, i fins i tot diria, que m'hi he sentit un pèl identificada en gairebé tot. Si no fos perquè no sé tocar la guitarra...

"Perquè jo
jo no vull treballar
jo no vull estudiar
jo no em vull casar
que vull sonar tot el dia la guitarra
i que la gent se m'enamori per la veu."
(Carles Rebassa, Els joves i les vídues)