Qui controla la por?

Em ve al cap la pregunta, de sobte, com quan els músics ja han recollit l'escenari i només queda música de fons per als quatre arreplegats que quedem allà, i de sobte t'adones que s'ha acabat i que te n'has de tornar a casa. Que allà ja no hi ha res a fer. Vaig amb la bicicleta, tornant de Littleisland, i només puc pensar: qui controla la por?
La que exerceixen els governants
damunt els seus súbdits,
la dels qui creuen tenir sempre la raó,
la dels qui es creuen més grans,
la dels més forts sobre els més dèbils.
La por al que vindrà,
la por a tu mateixa,
la por a la solitud,
la por que no està escrita
però que tothom sap que existeix.
Normes laborals,
normes socials,
lleis,
decrets,
constitucions,
reglaments.
Tu plores, jo tinc por.
Plorem totes dues.
I jo penso: ningú controla la por.
El món està ple de paperassa, normes que guien com ha de ser tot, que controlen, que manipulen, que estableixen límits econòmics, límits socials, límits psicològics.
Però la por és lliure, la por no està controlada per ningú.
En qualsevol moment et pot atrapar,
pot jugar amb tu,
pot riure's de tu,
pot fer-te sentir inútil,
pot fer-te sentir minúscula
i fins i tot et pot matar.
I en un moment, ho penses, se t'arrissen els pels del clatell i dels braços, se t'humitegen els ulls.
I quan te n'adones, has caigut a la cuneta de l'autovia, just abans d'entrar a Cork.

Reflexions sobre la llibertat personal.
"La llibertat és quan desperta l'alba en un dia de vaga general" (Joan Margarit)

La llibertat és caminar descalça pel poble una nit d'estiu;
La llibertat és una posta de sol a Menorca;
La llibertat és banyar-te despullada sobre la cascada del toll;
La llibertat és no tenir res a perdre encara que no hi hagi molt per guanyar;
La llibertat és fer-te l'amor sense haver-te de tapar la boca amb la mà;
La llibertat és caminar per una carretera sense llum ni cotxes a les quatre de la matinada, sentint que tens tot el temps del món per arribar;
La llibertat és esperar sense desesperar un tren amb retard indefinit;
La llibertat és no tenir temps per pensar que no sortirà bé.
La Llibertat és l'absència de por al que vindrà.
19 d'agost. Reus.

Avui no escric,

avui em declaro en vaga

perquè el món sencer s'ha apagat.

Avui no vull fer-te pena

ni tampoc alegria.

Vull que m'escoltis

per no morir ofegada

amb les paraules que no puc dir.

Que les cordes vocals

m'estan a punt d'explotar,

i el meu cos ja no respon

als impulsos externs.

Que fa calor

i em congelo

sola

a l'habitació.

Que no vull plorar

però tampoc puc somriure.

Que vull jugar

a fer veure que tot va bé,

a fer veure que dormo amb tu

a creure que desperto i ets aquí,

amb mi,

amb un somriure

als llavis

i un bon dia a la boca.

-Que no vull començar el dia

sense haver-te abraçat

sota els llençols.

8 de maig de 2013

Fora de Servei

Cada nit abans d'adormir-me volia explicar-te un conte. I tu mai m'ho demanaves. Algun dia, no sé per què, se'm van eixugar les idees.

Tants dies esperant que em truquessis a mitjanit només per sentir la meva veu i calmar-te.

Voldria tenir una veu dolça que et fes somniar només sentir-la.

Aquella horrorosa setmana a la ciutat em va fer tornar més antisocial de lo que ja era. Mals aires, potser.

I a voltes em miro al mirall i penso "quin desastre, quina pèrdua de temps, tenir un cos jove i força fornit per acabar-lo destrossant com algun dia faré".

Pujo a qualsevol turó per poder cridar però només em surt el plor de la ràbia.

Tant de temps cridant-te en silenci que m'he quedat sense veu per confessar-t'ho a cau d'orella.

Que jo només vull ser un trosset de tu.
Jo no vull ser una pedra
a la teva espardenya.

Jo no vull ser un record trist
que se't creui pel cap un mal dia qualsevol.
El que jo vull és ser alguna cosa
que t'ajudi a llevar-te els dies boirosos,
ser un somriure mal dissimulat cap al migdia,
ser un pensament en la teva migdiada,
ser un record alegre cap al vespre,
ser un pensament bonic dels d'abans d'agafar el son.
Ser una estona de cel quan calgui,
i el cel sencer si et va bé.

Sense títol.

Vent del nord.
Entra a la meva vida sense fer soroll.
No em preguntis pel meu passat.
Somriu-me, i jo et somriuré.
Podem començar de nou 
si ens ho proposem.
Eclipsis de lluna.
Et mentiria si et digués que estic bé,
però si véns ja no et deixaré escapar.
Estrelles fugaces.
No siguis idiota, 
fes-me creure que tot comença de nou.
Sospira,
i diguem
que tot anirà bé.
Planetes d'un altre sistema.
Agafa'm de la mà,
i no em deixis anar
mai més.
Pluja de meteorits.
Cridaré al vent els nostres noms
fins quedar-me muda.
I així el món sabrà
que he tornat a començar.
Vida.

La vida, un teatre.

Tot funciona: els micròfons ressonen bé,
l'escenari ja està preparat,
els altaveus estan connectats,
les actrius estan llestes per començar.
El públic és a fora, expectant,
les portes estan tancades, els llums apagats.
Tanques els ulls, esperes un segons.
El públic comença a xiuxiuejar.
I tu, amb un crit, els fas callar.
La mosca roman immòbil damunt la tercera fila.
L'acomodador apaga la llanterna.
El soroll de la ciutat esdevé silenci infinit.
La dona que demana caritat a la porta s'atura.
Els bars deixen de fer olor de fregits.
Les voreres no deixen avançar els cotxes.
Els vianants s'aturen enmig els passos de zebra.
El rellotge del campanar atura les busques.
No se senten les sirenes del port.
I, després d'un segons d'agonia,
la beses.
The show must go on.