Ahir, avui, ahir.

Ara les coses han canviat. Lleugerament, aparentment.
No és com l'any passat, és diferent, però en el fons tot queda igual.
Hi ha les mateixes converses estúpides, els mateixos moments d'avorriment, els mateixos instants d'emoció que simplement són motivació per a res. Perquè tot segueix igual: la gent no canvia, les mateixes cares cada dia, la mateixa soledat cada vespre, això sí, ara s'ha convertit en soledat amb companya. Es pot estar entre un munt de gent i sentir-se sol? Jo crec que sí.
Arriba l'hora d'anar a dormir i fas les mateixes cavil·lacions de sempre: primer, recordes el que t'ha passat durant el dia i busques una escletxa d'esperança per a un futur millor, t'imagines la teva vida pwerfecta. Et muntes les teves paranoies, com dic jo. Però durant tota l'estona ets conscient que la teva vida mai serà com tu vols que sigui, i t'entregues a una lluita constant entre el que tu voldries que fos i el que saps verdaderament que serà, tot-hi no saber què faràs ni l'endemà.
Doncs tot això segueix igual. He intentat ser més sociable, però sóc jo, no puc ser-ne d'altra.
Potser el que ha canviat més és la meva manera de veure les coses: ja res m'afecta tant com fa un mesos, ja no m'enfado per quasi res, ja només ploro quan hem faig molt de mal, ja només ric quan conscientment vull fer creure als altres que estic contenta, i ja no escric missatges subliminals a les parets.
Potser és perquè ja no estic enamorada?
Potser això està bé, però... aviat en faré vint i la vida em passa per davant dels ulls com un tren d'alta velocitat. I mai aconseguiré creuar la via i ser a l'altre costat. Em quedaré aquí, esperant quelcom, i aquest quelcom no arribarà.