Sense títol.

Vent del nord.
Entra a la meva vida sense fer soroll.
No em preguntis pel meu passat.
Somriu-me, i jo et somriuré.
Podem començar de nou 
si ens ho proposem.
Eclipsis de lluna.
Et mentiria si et digués que estic bé,
però si véns ja no et deixaré escapar.
Estrelles fugaces.
No siguis idiota, 
fes-me creure que tot comença de nou.
Sospira,
i diguem
que tot anirà bé.
Planetes d'un altre sistema.
Agafa'm de la mà,
i no em deixis anar
mai més.
Pluja de meteorits.
Cridaré al vent els nostres noms
fins quedar-me muda.
I així el món sabrà
que he tornat a començar.
Vida.

La vida, un teatre.

Tot funciona: els micròfons ressonen bé,
l'escenari ja està preparat,
els altaveus estan connectats,
les actrius estan llestes per començar.
El públic és a fora, expectant,
les portes estan tancades, els llums apagats.
Tanques els ulls, esperes un segons.
El públic comença a xiuxiuejar.
I tu, amb un crit, els fas callar.
La mosca roman immòbil damunt la tercera fila.
L'acomodador apaga la llanterna.
El soroll de la ciutat esdevé silenci infinit.
La dona que demana caritat a la porta s'atura.
Els bars deixen de fer olor de fregits.
Les voreres no deixen avançar els cotxes.
Els vianants s'aturen enmig els passos de zebra.
El rellotge del campanar atura les busques.
No se senten les sirenes del port.
I, després d'un segons d'agonia,
la beses.
The show must go on.

01:01

I ara crec que he d'escriure.
Sobre el què, no ho sé, però sé que he d'escriure. Escriure o rebentar. Escriure paraules soltes: veritat, joc, repetició, tu, realment, dejà-vú, ets, insomni,... i frases soltes: per què a mi, la mateixa història, saber del cert, plor ofegat,... Rebentar.

Mentides.

Mentides. Tot és una mentida. Ja no crec en res. Ja no crec en tu. Tot és mentida. Somriure de mentida, paraules falses, sentiments camuflats. Mentides arreu. Mentides al carrer, mentides al passadís, mentides al llit. Món ple de farsants i hipocresia.

Segant les cordes que empresonen el teu cor
Tallarem al moviment que es disparen les cançons
I aquí estem, aquí estem, i seguim i seguirem
combatent la hipocresia i encenent les emocions.

Ja no queda lloc per l'optimisme. És l'hora de la indiferència. És hora de cremar-ho tot amb els ulls. És hora de cridar en silenci absolut, sense dir res però dient-ho tot.

Envia'm un àngel.

Dimarts 13. No sé si hi té res a veure, però...

Tu m'escoltes però no saps el què dic.

Porto tot el dia intentant aclarir les meves idees, però tinc el cap emboirat amb boira matinera del mes de gener, d'aquella tant espessa que se't filtra per tots els porus de la pell i et penetra fins a les entranyes més profundes.

M'anava a rentar les dents, i he posat sabó al respall. I això és lo de menys.

Aquesta tarda he llegit un poema de Joan Margarit. Al mig del poema hi ha les meves dues frases preferides:
"La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general."

No sé amb quina quedar-me de les dues, però està clar que la llibertat és això, claríssimament.

Demà és vaga general. Una altra per a la col·lecció. La veritat és que no estic inspirada, només em vénen paraules i frases soltes al cap...

Et vull però no et puc tenir.

M'agrades.

Això és bo o dolent?

...no era la meva intenció. I au. Tampoc era la meva intenció escriure una nova entrada al bloc, i encara que amb més poca traça que de costum, ho estic fent.

Envia'm un àngel, que sigui com tu. Envia'm un àngel, que s'assembli a tu.

Última entrada (per ara)

Escric fora de context. Descontextualitzadament? No sé si es pot dir. Canvio el corrector a català. Quina és aquesta puta mania de sortir sempre automàticament en castellà? Escric amb ganes de dir moltes coses però sense saber dir res. Escric perquè no puc dormir. Simplement. Simplement? Fora de context... però ja me’n vaig cap als vint-i-un. Però fora de context.

Uns quants intents fallits de centrar el cap. Per què estudies això si no t’agrada? Per intentar semblar normal, pensava. No ho sé, deia, em vaig equivocar. I al meu cap, una batalla infinita entre la realitat i la ficció.

Només... només paraules. Paraules que no tenen sentit si no surten de la meva boca. I tu? Tu allà, sense saber què dir. Mai deies res tu. Vaig baixar del cotxe, corrents. Em pixava a sobre. De por? Potser... sí. I de fred. Perquè feia molt fred. Se’m gelaven les idees. I em vaig maleïr els ossos: per què cony havia de ser jo l’espermatozoide més ràpid? Probabilitats, vaig pensar que contestaries tu. Però tampoc t’havia preguntat res.

I després? Després... doncs res. Tirant, tirant, i anar tirant. I aquells “t’ho prometo”, i aquells terminis sempre incomplerts. I aquella desconfiança creixent. I aquelles ganes de... de què? No ho sé, de tot, suposo. I de res, en definitiva.

No m'acabo d'inspirar...

Avui és dilluns. ës festa, perquè és setmana santa. Tinc temps. Tinc una mica de temps per fer el que sempre em proposo però mai tinc temps per fer: escriure una entrada nova al blog. Però no m'avcabo d'inspirar. Miro a la gent que entra i surt de l'aula d'informàtica de la biblioteca de la universitat. Quin avorriment.
Hi ha un noi que porta tot el matí aquí. Bé, des de que he arribat, que ja hi era. Beu un suc molt estrany que sembla sangria, però suposo que no h odeu ser. ës ros i vesteix "a lo guiri", potser ho és i tot.
També hi han molts xinesos. Xineses, més ben dit. I homes grans. També n'hi ha alguns que passen la quarantena. I unes noies que parles en castellà. Em fan gràcia. Crec que esan estudiant anglès i parlen un anglès molt... divertit, per dir-ho d'alguna manera. Són molt "pijes". Em venen ganes d'escarnir els seus "o sea...", però no tinc ningú amb qui riure, estic sola.
Gent que s'aixeca i marxa, gent que entra i s'asseu, gent que va a fer fotocòpies o a imprimir a la fotocopiadora... fa força calor. tinc ganes d'anar al pantà caminant. I banyar-me, o només mullar-me els peus, perquè l'aigua encara deu ser freda.
Dos quarts de cinc de la tarda. He quedat a dos quarts de vuit. Tinc encara tres hores. Tu ja deus ser en territori francès, o potser encara a la Catalunya Nord. T'envejo, fa temps que no surto del meu país petit.
Ara han obert la finestra i passa airet frec. Potser m'hauré de posar el jersei. No se m'acut res més per escriure, últimament és molt difícil.
Que estranya se'm fa la ciutat per vacances. Els carrers més buits, la uni quasi buida del tot... Tinc ganes de tornar al poble, la veritat. S'hi està tan tranquil...
Se me'n va l'olla. Penso en què estaria fent ara mateix si en comptes de néixer aquí hagués nascut a.. què sé jo... a Finlàndia! Per dir algun lloc més o menys llunyà. Segurament estaria estudiant. Allà la gent és més aplicada, no? Això diuen. I què? De què serviria? De res, probablement. Uffff.. ara no recordo si probablement va amb v baixa o amb b alta. M'estic col·lapsant, no són bones tantes hores davant l'ordinador sense fer res. ara tinc ganes de mirar pel·lis guais estirada al sofà amb la manta. I dormir. Dormir fins que se m'acabi la son. Dormir pels descosits. Dormir fins al migdia. Dormir...
Si tingués auriculars podria escoltar música, però me'ls he deixat. Deixar. Quin verb més lleig. Deixar quelcom. Agafar quelcom. Tenir quelcom. Deixar-ho. Deixar-ho tot. Tot no. Només el que és meu, sinó no es pot deixar. Si no tens res, què deixaràs? Paranoia. quina paranoia. Ho he de deixar. He de deixar d'ecriure. Es pot?