Escric fora de context. Descontextualitzadament? No sé si es pot dir. Canvio el corrector a català. Quina és aquesta puta mania de sortir sempre automàticament en castellà? Escric amb ganes de dir moltes coses però sense saber dir res. Escric perquè no puc dormir. Simplement. Simplement? Fora de context... però ja me’n vaig cap als vint-i-un. Però fora de context.
Uns quants intents fallits de centrar el cap. Per què estudies això si no t’agrada? Per intentar semblar normal, pensava. No ho sé, deia, em vaig equivocar. I al meu cap, una batalla infinita entre la realitat i la ficció.
Només... només paraules. Paraules que no tenen sentit si no surten de la meva boca. I tu? Tu allà, sense saber què dir. Mai deies res tu. Vaig baixar del cotxe, corrents. Em pixava a sobre. De por? Potser... sí. I de fred. Perquè feia molt fred. Se’m gelaven les idees. I em vaig maleïr els ossos: per què cony havia de ser jo l’espermatozoide més ràpid? Probabilitats, vaig pensar que contestaries tu. Però tampoc t’havia preguntat res.
I després? Després... doncs res. Tirant, tirant, i anar tirant. I aquells “t’ho prometo”, i aquells terminis sempre incomplerts. I aquella desconfiança creixent. I aquelles ganes de... de què? No ho sé, de tot, suposo. I de res, en definitiva.
No hay comentarios:
Publicar un comentario