El nom del blog se'm va ocórrer ahir en conèixer la següent història.
El meu company de pis, que és gay, va anar al vespre al bar de baix a prendre algo. Com que és client habitual del bar ja coneix, encara que només sigui de vista, molta gent que també en són habituals. El cas és que ell ja fa temps que estava encapritxat amb un noi que es veu que es passa moltes estones al bar llegint llibres. El meu company és molt bohemi, escriu poesia, i no pot evitar fixar-se en la gent que també li semblen bohemis com ell i, sobretot, si són homes.
Així que ahir al vespre es va decidir a donar un pas més per coneixe'l: va escriure una nota en un tovalló de paper del bar on posava la frase "M'agradaria saber quin llibre llegeixes." acompanyada del seu correu electrònic i el suggeriment "Afegeix-me!". Va doblegar el tovalló i li va donar a la cambrera del bar, que ja és com de la família, perquè li entregués al seu "amor platònic".
Però no va poder soportar la vergonya del moment i es va tancar al lavabo del bar amb l'objectiu que el noi que llegia no veiés qui havia estat l'autor de la nota, i s'hi va estar durant cinc minuts durant els quals em va trucar a mi per explicar-m'ho i va trucar també a una altra clienta del bar preguntant-li què se n'havia fet del lector. Com que aquesta li va dir que havia marxat justament quan la cambrera li havia transmés la nota, tot llegint-la mentre sortia per la porta, el meu company de pis va sortir del lavabo.
Però segons em va confessar no estava decepcionat, sinó expectant, ja que tenia una gran esperança en que tornaria, si no avui demà, i que li enviaria un correu electrònic.
No sé què us semblarà la forma que té el meu company de pis de fer les coses, jo crec que el seu instint natural que té per llençar-se a fer les coses quan li ho diu el cor és molt respectable, encara que de vegades li ha portat algun que altre maldecap.
Però com seria poeta sense haver experimentat moments com aquest?
T'admiro R.N.M.
