La vida, un teatre.

Tot funciona: els micròfons ressonen bé,
l'escenari ja està preparat,
els altaveus estan connectats,
les actrius estan llestes per començar.
El públic és a fora, expectant,
les portes estan tancades, els llums apagats.
Tanques els ulls, esperes un segons.
El públic comença a xiuxiuejar.
I tu, amb un crit, els fas callar.
La mosca roman immòbil damunt la tercera fila.
L'acomodador apaga la llanterna.
El soroll de la ciutat esdevé silenci infinit.
La dona que demana caritat a la porta s'atura.
Els bars deixen de fer olor de fregits.
Les voreres no deixen avançar els cotxes.
Els vianants s'aturen enmig els passos de zebra.
El rellotge del campanar atura les busques.
No se senten les sirenes del port.
I, després d'un segons d'agonia,
la beses.
The show must go on.

01:01

I ara crec que he d'escriure.
Sobre el què, no ho sé, però sé que he d'escriure. Escriure o rebentar. Escriure paraules soltes: veritat, joc, repetició, tu, realment, dejà-vú, ets, insomni,... i frases soltes: per què a mi, la mateixa història, saber del cert, plor ofegat,... Rebentar.