Mentides.

Mentides. Tot és una mentida. Ja no crec en res. Ja no crec en tu. Tot és mentida. Somriure de mentida, paraules falses, sentiments camuflats. Mentides arreu. Mentides al carrer, mentides al passadís, mentides al llit. Món ple de farsants i hipocresia.

Segant les cordes que empresonen el teu cor
Tallarem al moviment que es disparen les cançons
I aquí estem, aquí estem, i seguim i seguirem
combatent la hipocresia i encenent les emocions.

Ja no queda lloc per l'optimisme. És l'hora de la indiferència. És hora de cremar-ho tot amb els ulls. És hora de cridar en silenci absolut, sense dir res però dient-ho tot.

Envia'm un àngel.

Dimarts 13. No sé si hi té res a veure, però...

Tu m'escoltes però no saps el què dic.

Porto tot el dia intentant aclarir les meves idees, però tinc el cap emboirat amb boira matinera del mes de gener, d'aquella tant espessa que se't filtra per tots els porus de la pell i et penetra fins a les entranyes més profundes.

M'anava a rentar les dents, i he posat sabó al respall. I això és lo de menys.

Aquesta tarda he llegit un poema de Joan Margarit. Al mig del poema hi ha les meves dues frases preferides:
"La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general."

No sé amb quina quedar-me de les dues, però està clar que la llibertat és això, claríssimament.

Demà és vaga general. Una altra per a la col·lecció. La veritat és que no estic inspirada, només em vénen paraules i frases soltes al cap...

Et vull però no et puc tenir.

M'agrades.

Això és bo o dolent?

...no era la meva intenció. I au. Tampoc era la meva intenció escriure una nova entrada al bloc, i encara que amb més poca traça que de costum, ho estic fent.

Envia'm un àngel, que sigui com tu. Envia'm un àngel, que s'assembli a tu.